10 respostes per quan et diguin “se t’acostumarà als braços!”

als braços

      Com ens sentim els pares quan el nostre petit/a sempre ens demana estar damunt nostre? Fem bé si l’agafem? No ho fem per si de cas se’ns acostuma? Per què ens ho demanen els nens? Ens volen prendre el pèl? Fins quan durarà? Quines eines podem utilitzar perquè ens sigui més fàcil i menys carregós portar el nostre fill/a damunt?

      En aquest article us explico, com a doula i professional del porteig, per què els nens demanen braços, i quines respostes (algunes amb clau d’ironia), podem donar-hi al respecte.

       

       

      Resposta 1 la instintiva: “És la nostra conducta animal, només faltaria que no em demanés braços”.

      La conducta normal de cada animal és la que és. Com a animals (oblidem-nos per un moment de la nostra intel·ligència, pensem que som mamífers i prou) també tenim unes conductes associades que no ens ensenya ningú, vénen amb nosaltres, amb la nostra condició d’ésser animal.

      Els humans som del grup dels Primats. Dins de l’espècie dels Mamífers, som un grup on es creu que una de les seves conductes espontànies era (i és) la de pujar als arbres. Un tipus de mamífer que es va adaptar a pujar als arbres. Això significa que aquesta conducta la rep també la cria, i va amb ella de manera inherent. Com? Doncs com que les mares grimpen pels arbres, les cries no tenen més remei que enganxar-se al pèl de la mare si la volen seguir, van amb ella i observen el que fa fins que ja tenen la suficient autonomia com per deixar de dependre de l’adult i, de repent, deixar-se anar i començar a saltar arbres. Ningú li ha ensenyat a saltar arbres, però ho porta a dins, com a espècie. Ni tampoc ningú li ha dit que per a aprendre-ho, s’ha d’enganxar a la mare. Tenim aquesta impromta incorporada fruit de les nostres generacions ancestrals.

       

       

      Resposta 2, la peluda: “Em demana braços per què no tinc pèl on es pugui agafar”.

      Com hem dit abans, el ximpanzé cria va enganxat al pèl de la mare fins que se sent preparat per saltar ell sol de branca en branca.

      La diferència entre nosaltres i el ximpanzé és que els nostres fills no es poden enganxar a la nostra capa de pèl ja que no en tenim, i per això ens demanen a coll-i-bè: perquè tenen les mateixes necessitats que el ximpanzé però no tenen el mateix suport on agafar-se.

      Durant el temps en què el bebè humà no es desplaça, en cas de no poder atendre les seves necessitats bàsiques, generen el PLOR com instint de supervivència, ja que no són ni autònoms ni tenen pèl on agafar-se, per tant, l’única solució és que els agafem nosaltres. Ploren doncs, perquè en la seva memòria ancestral i mamífera, algú els salvi dels depredadors de la selva.

       

      Resposta 3, l’antropològica: “És que no som ni nidífugues ni nidícoles”.

      Per donar aquesta resposta, cal que coneguem que existeixen diferents graus de desenvolupament de les cries dels animals quan neixen. Aquestes s’estableixen en dues classificacions principals: nidífugues (a grans trets: tenen un període llarg de gestació, poques cries, autoregulen la temperatura, les cries neixen amb autonomia, llet baixa en greixos –mamen sovint-, etc. Exemple: el cavall); nidícoles (neixen vàries cries a la vegada, necessiten alimentar-se de la mare durant temps fins que es valen per sí mateixes, no regulen bé la temperatura al néixer, llet alta en greixos –mamen poques vegades al dia-, etc. Exemple: els gats).

       

      En el cas dels Primats, però, som una barreja entre nidífugues i nidícoles:

      • Tenim pocs parts i la majoria són d’una cria.
      • Necessitem el contacte físic.
      • No regulem bé la temperatura al néixer (es gasta molta energia en augmentar-la en cas que disminueixi).
      • Llet baixa en greixos, lleugera: necessitat de mamar sovint.
      • Òrgans sensorials no desenvolupats del tot.
      • Instint de supervivència és el plor.

       

      Les característiques dels Primats fan que anar a coll-i-bè ofereixi al bebè Primat el que aquest necessita: el contacte físic, una millor i més ràpida regulació de la temperatura, la detecció més ràpida de la necessitat d’aliment del bebè… Tot mentre aquest acaba de desenvolupar els seus òrgans sensorials i està tranquil i relaxat. Del contrari, de no estar en braços, se’ls activa l’estat d’alerta de perill i ploren.

       

       

      Als braços

       

       

      Resposta 4, l’evolutiva: “Està bé que em demani braços, demostra que és intel·ligent”.

      Dins dels Primats i dins l’escala evolutiva dels Homínids, és a dir, des del ximpanzé fins a l’home tal i com el coneixem avui en dia, és molt important saber que hem evolucionat fins a dia d’avui gràcies a:

      – Haver passat d’anar a quatre grapes a dues cames.

      – Poder tenir llibertat de mans (per recol·lectar…).

      – Ser més intel·ligents: augment de la capacitat cefàlica.

      – Disminució de l’amplada de la pelvis (per sostenir el pes del cos sobre les dues cames).

       

       

      Resposta 5, la sorprenent: “Va néixer a la setmana 42, però és que és prematur”.

      Totes les etapes de la nostra vida són llargues, duren anys (infància, pubertat, adult), per tant, semblaria lògic que l’etapa gestacional també ho fos, però en canvi, no arriba ni a un any, és tan sols de 9 mesos.

      Els trets característics comentats en la resposta 4 justifiquen aquesta resposta 5, ja que tenir el crani més gran degut a l’augment de la capacitat cefàlica, juntament amb la disminució de l’amplada de la pelvis, va suposar que la cavitat de la pelvis per on havia de sortir el crani fos més estreta. L’evolució doncs, ha fet que per poder néixer, calgui fer-ho en el moment en què el crani encara pot sortir per la cavitat pèlvica. Això és, per tant, als 9 mesos de gestació.

      Aquesta situació fa que es puguin considerar els nostres parts com a prematurs, ja que segons diversos autors i investigadors (Portmann, Kovacks), es considera que la gestació de l’ésser humà hauria de ser aproximadament d’entre 18 – 21 mesos, o altres (Bostock) que consideren que l’ésser humà hauria de néixer quan és capaç d’allunyar-se ell sol del perill, per tant, correspondria a quan comencen a gatejar (que és al voltant dels 9 mesos).

       

       

      Resposta 6, l’extrauterina: “És que s’està gestant encara que estigui fora del meu ventre”.

      Com ja hem introduït en la resposta anterior, quan el bebè neix als 9 mesos – considerant un part a terme -, a pesar de no estar en el ventre matern continua tenint la necessitat de seguir gestant-se. En aquest punt cal introduir el concepte d’exterogestació, o de la vida extrauterina, o els segons 9 mesos fuera útero.

      El bebè extrauterí necessita:

        1. Acabar de desenvolupar els òrgans sensorials.
        2. Regular la temperatura corporal.
        3. Resposta davant una alta demanda d’aliment ja que la llet és lleugera en greixos.
        4. Seguir en contacte físic (com a l’úter).
        5. Tenir contacte visual.
        6. Sentir la veu i el cor de la mare (recordar l’úter)
        7. Contenció, recolliment: un lloc segur, psicològic i físicament per a desenvolupar-se com a persona (com a l’úter).

       

       

      Resposta 7, la madura: “Tindrà braços per temps”.

      Carlos González explica els resultats d’una investigació realitzada fa uns anys: els humans no som capaços de mantenir-nos agafats al coll de la mare fins que no tenim 1 any o 1any i mig. I no caminem amb fermesa i consciència fins als 3 anys, i tot i així, no ho fem si estem cansats, amb son o amb malhumor. I, a partir dels 6 anys ja caminem sols i amb seguretat, però tot i així preferim anar agafats de la mà d’un adult per no perdre la seva referència.

      En aquesta investigació, es conclou que el caminar/independència dels bebès i nens/es humans no és un procés d’aprenentatge sinó de maduració.

       

       

      Als braços

       

       

      Resposta 8, la maternal: “No ho sé, ni m’importa”.

      Com a adults, l’instint maternal forma part d’una conducta innata de protecció de l’espècie, de la mateixa manera que ho és l’instint de supervivència del nadó.

      Sentir el plor d’un nadó i no poder-lo atendre o calmar ens angoixa, ens neguiteja, ens preocupa perquè volem que aquell nadó estigui bé. Volem que la nostra espècie perduri, i això és l’únic que ens ha d’importar.

       

       

      Resposta 9, la pràctica: “Ja em va bé, per això m’ajudo del porteig”.

      El porteig és un eina que substitueix i allibera els braços i que a la vegada, aporta a l’infant tot allò que necessita en el moment en el que es troba:

      • Imita l’espai tancat i protegit del bebè en el ventre.
      • Facilita la lactància materna (té el pit més a prop i ens és més fàcil detectar quan té gana).
      • Facilita el contacte, les carícies, escoltar el cor de la mare.
      • Facilita el vincle mare – nadó en casos de separació del bebè, naixement per cesària, part instrumentalitzat, naixement prematur…
      • Facilita superar barreres arquitectòniques (escales, transport públic…).
      • Millora la postura al carregar el bebè (guanyem en higiene postural).
      • Hi ha portanadons toddler que ens permeten dur a nens de fins a 3, 4 o 5 anys a coll.

      No a tothom li és vàlid el mateix portanadons, cal tenir present hèrnies discals, escoliosis, agilitat del portejador… També és important valorar les condicions físiques del bebè (prematurietat, hipertensió, hipotensió, maduració òssia…). Per això és important assessorar-se bé per trobar el millor portanadons per a cada família.

      A més a més de tot el que ofereix el porteig, cal observar les necessitats del bebè, afavorir-li moments de llibertat de moviment, de descoberta de l’entorn, dels seus límits corporals, per seguir amb el seu procés maduratiu cap a l’autonomia.

       

       

      Resposta 10, la vostra.

      Deixo aquesta resposta sense batejar, perquè dins vostre trobeu la que sigui més significativa i sincera i que sigui la que us representi a cada família.

       

       

      Roser Pont
      Doula i assessora de porteig i lactància
      Creadora del projecte Instint de Mare*

       

      *A través del projecte Instint de Mare, la Roser ofereix  acompanyament a nivell individual a la dona i la família durant el procés de l’embaràs, part o postpart. Condueix grups de suport a la criança i a la lactànciatallers de porteig a Sabadell, Igualada i Cervera i també via online. D’altra banda, també organitza tallers i xerrades de temàtiques concretes amb altres professionals al voltant de la maternitat i la criança. Pots consultar aquí la seva agenda d’activitats.

       

       

      Fonts consultades: conferències de Carlos González i Adolfo Gómez-Papí, el llibre “El bebé emocional” d’Enrique Blay, i fonts pertanyents a les formacions de Escuela Llévame Cerca i Escuela de Porteo KangureArte.

      Categories: Bebès, Bloc, Embaràs, Fills