Benamunt, supernanny a la catalana

      Al capdavant de Benamunt Coaching Escolar hi ha Carmina Puig, que un dia va decidir fer un gir a la seva vida i començar a ajudar a les famílies a encarar l’adolescència dels seus fills. L’hem entrevistat per conèixer la seva història i la seva manera de treballar. Des de Marrecs&Co. estem molt contents de poder comptar, a partir d’ara, amb la seva col·laboració.

       

      Carmina explica’ns breument què feu a Benamunt?

      Oferim suport a nens i adolescents que tenen dificultats amb tot el tema d’aprenentatge escolar, fem tècniques i hàbits d’estudi, motivació, gestió del temps.

       

      Per altra banda, molt important, tractem el tema de l’educació emocional. L’adolescència és una etapa amb molts canvis. Socialment es té molta pressa i en aquesta etapa es requereix un suport especial. Tractem l’autoestima: és molt important conèixer-se un mateix, ensenyem tècniques i donem eines perquè els adolescents identifiquin les seves fortaleses i debilitats, que aprenguin a gestionar les emocions. En definitiva, els ensenyem a assolir objectius i que aquests estiguin en sintonia amb els valors de la persona.

       

      A part, també donem suport a la família. Oferim un pla d’actuació, proposant tècniques i maneres de comunicar-se. Ho fem des de l’oficina i a domicili.

      He vist que et presentes com la supernanny a la catalana…

      Si, perquè és una manera d’explicar fàcilment què fem a Benamunt Coaching Escolar. No som una escola de reforç i tampoc som un centre de psicologia.
      Jo sóc coach d’adolescents, un entrenador personal que guia per treure el millor de la persona, descobrint qui és, desbloquejant el què pugui impedir el seu desenvolupament, etc.

       

      També treballem a domicili pautes de comportament, límits, normes a casa, hàbits del dia a dia, etc. L’adolescència cada vegada s’amplia més, fins i tot podria començar a despuntar als 10-12 anys, que és el que anomenem preadolescència.

       

      Per ser més gràfics, acabes fent el mateix que el programa de la supernanny?

      Sí, sí. Potser un nen necessita suport per l’escola però això comporta que ha d’aprendre a organitzar-se: ordenar la seva habitació, la seva carpeta, el seu temps. Responsabilitzar-se del seu horari, aprendre a preparar-se la bossa de gimnàs o de música i planificar-se els seus exàmens i treballs.

      Nosaltres anem a les cases, observem i a patir d’aquí proposem. I sí… també fem la típica cartolina amb un quadre de rutines (diu somrient), ho plantegem com un joc didàctic. Pares i fills hi estan involucrats, si els pares s’involucren quan fem els quadres de rutines, els nens milloren. És així.

       

      S’ha de canviar la conducta dels pares per acabar canviant el comportament dels fills?

      Jo faig un suport i un acompanyament de l’adolescent. És cert que si el pare o la mare no estan oberts a variar o transformar hàbits, difícilment el fill canviarà. La por limita a les persones a sortir de la zona de confort, encara que sigui una situació insostenible. Quan els pares canvien, els nens també canvien. S’aprèn amb l’exemple, no deixant anar el sermó.

       

      Des de fora del nucli familiar, agafo el rol d’acompanyant o guia. L’ordre, dins la família, és vital pel bon desenvolupament de cada membre. És important que el pare estigui al lloc del pare, i faci de pare, la mare estigui al lloc de la mare i faci de mare. Els nens també al seu lloc i per ordre d’arribada: el germà gran és el gran i el petit és el petit, no ens faci por fer-ho notar.

       

      Moltes vegades es mesclen els vincles i diem “em sap greu” o “no el renyo perquè no s’enfadi”. O ens enfadem i els amenacem amb un càstig que mai complim. Si ets la mare o el pare et toca dir que no, posar límits, perquè el dia de demà serà un valor pel teu fill.

       

      Quan parlem de supernanny és l’etapa de la preadolescència, quan dius que ets coach d’adolescents, equivaldria al programa “Hermano Mayor”?

      Sí, sí, el què passa és que Hermano Mayor és un programa de TV i per tant un xou televisiu. Hi ha la part terapèutica però, òbviament, tenen en compte l’audiència. M’he trobat amb casos molt difícils: adolescents molt enfadats, que tenen una acumulació d’ira i ràbia.

       

      No se’ns ha ensenyat a gestionar les emocions. Hauríem de ser capaços de dir: estàs enfadat!, d’acord!!, pots emprenyar-te, pots cridar. Perquè no? És important que donem espai a l’emoció dels nostres fills. Així esdevindran adults sans emocionalment, reprimir les emocions és perillós. També els hi podem transmetre que poden plorar i poden riure i nosaltres, com persones adultes, podem sostenir el seu estat emocional.

       

      Les persones hem de poder reaccionar emocionalment, tenim tendència a frenar-ho. Les emocions són com un riu, no el pots aturar, necessita fer el seu recorregut. Quan el riu no pot seguir el seu curs, ens posem “malalts”. L’emoció acaba sortint d’alguna manera. A més, pel recorregut del riu van creixent coses, fruits, arbres, plantes, etc.

       

      Les emocions s’aprenen dels 0 als 3 anys. Durant aquesta etapa queda inserit tot el paquet emocional que es viu a casa. A l’adolescència rebrota el què s’ha après.

       

      Hem d’ensenyar a gestionar aquestes emocions…

      Sí, és vital i urgent. Hem de donar eines perquè els nens es coneguin ells mateixos i sàpiguen què els hi passa. Què fer amb la gelosia o els sentiments que es desperten amb temes quotidians. Com quan es mor l’avi, o quan acaba el curs i suspenen 5 assignatures. És important preguntar a l’adolescent, “com et sents? Com et puc ajudar?” dir-li que estem amb ell i que li fem costat.

       

      Des de l’escola, la intel·ligència logicomatemàtica i la lingüística estan cobertes però i les altres? Segons en Howar Gadner són 8 les intel·ligències múltiples… Hi ha escoles que ja hi estan treballant però encara s’ha de fer molta feina.

      Seria feina de l’escola i dels pares, no?

      Sí, des de casa es pot fer molta feina però hi ha pares que aquest tema no els hi interessa. Que els fills facin un procés i es coneguin a si mateixos, moltes vegades implica que el pare i la mare hagin de fer el mateix perquè hi hagi coherència.

       

      Un adult que ho té tot més o menys controlat, si li dius que potser el què li passa al seu fill són coses que tenen a veure amb ell i, per tant, que s’ha de treballar ell mateix… això tira molt enrere, fa por… Moltes vegades als pares els hi demano un sacrifici, a vegades es requereixen grans canvis. Tots els casos que els pares es miren a si mateixos, es fan responsables d’ells i dels fills, comencen a sanar el seu món emocional i el fill millora automàticament.

       

      Què fem malament amb els nostres fills?

      No fem res malament, no hi ha res bo ni dolent. Nosaltres hem rebut una informació dels nostres pares i els nostres pares van rebre una informació dels nostres avis, això és el què ens ha fet ser els pares que som avui. Els pares fem les coses pensant que són el millor pels nostres fills.

       

      El què hi ha és molta ceguesa emocional. A les persones ens fa por sentir, preferim fer silenci abans que dir el què ens passa, i ens pensem que d’aquesta manera el fet traumàtic desapareixerà.

       

      Per combatre aquesta ceguesa emocional ens hauríem de mirar a nosaltres mateixos i conèixer les nostres llums i les nostres ombres. Saber que tenim una part externa, que demostrem a tothom. Una màscara, la mentida que ens hem explicat i que expliquem al món. També existeix la part interna que també té dret a sortir, obrint la porta al nostre món interior.

       

      Carmina ho dius molt ràpidament això que cal conèixe’t a tu mateix però jo no sé per on començar. Com ho puc fer?

      Doncs escoltant-te a tu mateixa i sentir el què necessites. Parar, estar una estona sense fer res, sense TV ni mòbil ni cap distracció. Relaxa’t i escolta’t, la respiració per exemple. No ho fem mai. Hem de parar i sentir-nos.

       

      Estem acostumats a fer i a tenir, és moment de començar a sentir.

       

      La ment és com estar a un restaurant selfservice, tens plats que t’agraden i plats que no t’agraden (pensaments que et donen força i pensaments que te’n treuen) però ningú ens ha ensenyat a fer la tria que més ens convé i que millor ens fa sentir. Canviar la manera de dir-nos les coses perquè el cervell agafi una línia positiva. Dir-nos les coses amb amor i compassió. Estimar-nos a nosaltres mateixos. Cuidar el què i el com ens diem.

       

      Prova un exercici molt fàcil que és agrair sempre les coses, per petites que siguin. Cada dia quan et llevis, dóna les gràcies per la vida, per la salut, pels diners que tens. Ser agraït és una manera de reconèixer la generositat de l’altre cap a un mateix.

       

      Com has arribat fins aquí?

      Jo era la secretaria de direcció de Vale Músic, quan era la època de Operación Triumfo. Aleshores mica en mica em vaig anar adonant que tenia unes inquietuds molt diferents del meu dia a dia. La feina m’agradava molt, vaig viure experiències molt bones per les quals estic molt agraïda però el meu cos em demanava una altra cosa.

       

      Vaig començar a formar-me en coaching estructural, PNL (Programació Neuro Lingüística), teràpia Gestalt, Pedagogia sistèmica, etc. Un dia va arribar a les meves mans una contra de la Vanguardia on apareixia el Leo Abadia Jr, que havia escrit el llibre “Escuela para multimilionarios”. Ell té un programa personalitzat que és per a fills de multimilionaris. Els seus alumnes arriben amb jet particular a les classes! (explica rient). Vaig contactar amb ell i li vaig dir que jo feia més o menys el mateix però amb nens de Terrassa. Doncs el Leo es va convertir en el meu mentor durant un parell d’anys. Ens anàvem veien regularment i m’anava guiant en el meu projecte de Benamunt, abans anomenat Gestión del talento para hijos.

       

      Ara fa 5 anys que vaig engegar Benamunt Coaching escolar. He acompanyat moltes famílies i nens i m’encanta la meva feina.

       

      Hi ha molta feina a fer… Hi ha moltes persones que van amb pilot automàtic, no escolten el seu cos, quan tenen un símptoma físic es prenen una pastilla, però la pastilla no soluciona el problema de fons.

       

      Fes-nos alguna recomanació de lectures per començar a prendre consciència.

      Ui, no acabaríem mai… però es pot començar per “Adolescentes, què maravilla!” de l’Eva Bach, tot el material d’en Carles Capdevila. “Dónde estan las monedas” i ” El buen amor en la pareja” de Joan Garriga. També “M’agrada la família que m’ha tocat” de Carme Thió.

       

      Ja tenim feina doncs, Moltes gràcies Carmina!

       

      També podeu seguir a Benamunt al seu bloc.

      Categories: Bloc, Entrevista, Fills, Uncategorized @ca