Com cuidar la relació de parella quan s’està criant. El desgast de les parelles amb fills petits. 

      Les relacions de parella canvien amb l’arribada dels fills, els primers 3 anys de la vida de cada criatura particularment són durs i desgastants. A què es deu aquest desgast i com el podem evitar?

       

      Amb els anys i l’escolta de les parelles que atenc en consulta, m’he adonat de forma reiterada que hi ha aspectes fonamentals del convertir-se en família que ens assalten de manera sorprenent. Aspectes que tenen a veure amb el relacional, la intimitat, la comunicació i la presa de decisions en parella.

       

      L’arribada d’un bebè a més de ser un moment únic, de joia i especial per als nous pares pot generar, a mig termini, certs malestars, fractures o desacords durant el període de postpart i de criança. Això és deu, en part, al fet que les demandes de les criatures, el cansament, la frustració i els dubtes que la criança genera, tenen el potencial de posar de manifest o fer que reapareguin antics conflictes no resolts, així com dinàmiques poc sanes i insostenibles en el temps, que col·loquen a les famílies en una cruïlla contínua: S’adapten a la nova situació i l’elaboren, que en resultarà un vincle enfortit i madur, o es generarà una fallida emocional i un distanciament en la relació.

       

      Es pensa i es parla poc (de manera seriosa i continuada) sobre com es transformarà la relació de parella quan neixi el bebè, sobre l’estil de criança que es vol portar o els ajustos que això implicarà. Les parelles solen invertir més energia a preparar el “niu físic”, en detriment de la preparació per transitar pel postpart, o la de preparar el “niu psicològic”: parlar del que creuen que tenir un bebè en les seves vides, de com es veuen a si mateixos com a pares, de qui són els seus referents, de com es repartiran les tasques de cura de la criatura, del tipus de suport que necessitarà la futura mare per part de la seva parella, de quines coses es poden fer per cuidar la relació de parella un cop s’assumeix que el més rellevant, en aquest moment, és cuidar del bebè, etc.

       

      En aquest sentit, les dinàmiques i les prioritats de la parella es configuren. Els espais per compartir en parella sinó són limitats, almenys són diferents i, la majoria de les vegades, es tracta de situacions noves i inesperades per les quals manquen recursos adequats per resoldre el conflicte. Aquesta és precisament una de les dificultats més importants amb les quals es troben els nous pares.

       

      Per aquest motiu és vital conèixer-se més i millor abans que neixi la criatura, establir acords previs al naixement, observar com són els rols de cadascun dins de la relació, qüestionar-los i redefinir-los si fa falta. Recordar junts la història personal de cadascún, els valors dins dels quals s’ha crescut, discutir quins d’aquests valors es volen perpetuar, quins es volen rebutjar, i perquè, i negociar què fer amb les diferències. Ara bé, s’ha de tenir en compte que aquest és un procés preventiu, que només es pot donar si la parella està acostumada a comunicar-se, a explicar-se el que els passa i a confiar en l’altre.

       

       

      I què passa si no hem fet aquest treball, ja tenim un o més fills, i estem xocant de morros contra aquesta realitat? Doncs cal buscar espais per poder parlar d’això i reflexionar sobre l’assumpte, tenint en compte les característiques que la presència de les criatures ha atorgat a la família, d’una banda, i la dificultat afegida per la manca de disponibilitat i de temps, per un altre. En conseqüència, s’haurà de fer un esforç major.

       

      Moltes vegades els conflictes apareixen al cap del temps, quan ja hi ha un desgast acumulat pel cansament, per falta de recolzament i per les diferències en els criteris de criança. Sovint la dona s’ha sentit sola, poc recolzada o poc compresa durant el postpart immediat per part de la seva parella i això és una cosa que s’hauria de parlar i, si és necessari, realitzar els actes reparadors que es consideri pertinent. En aquest mateix sentit, l’home es pot sentir desplaçat perquè la presència i les cures del bebè monopolitzen tota l’atenció i l’energia de la seva companya, i és possible que ell no hagi trobat encara quin és el seu lloc en el nou sistema. Es tracta d’una situació comuna de la qual la parella ha de parlar per evitar l’acumulació de ressentiments i desacords que fàcilment sortiran més endavant, en forma de retrets.

       

       

      I… passa alguna cosa amb el sexe?

      Doncs sí, que d’aquest també se’n parla ben poc. La sexualitat es recol·loca durant els primers anys de criança i és habitual que algunes parelles passin per una crisi important abans que les coses tornin a posar-se en el seu lloc. Es tracta d’una qüestió que va molt més allà de les relacions sexuals (la seva qualitat, durada i freqüència). Es tracta de l’expressió de la sensualitat i l’erotisme en el sentit més ampli: tots dos membres de la parella ja no són el que eren, ni ocupen exactament el mateix lloc en l’altre, hauran de reaprendre a relacionar-se i a establir noves dinàmiques, on el joc, les mostres d’afecte i la sensualitat necessiten d’un protagonisme especial, més que la relació sexual en si.

       

       

      S’ha de tenir en compte que el primer any de vida d’una criatura no sol ser un any molt sexual per als progenitors. La majoria de les parelles reprenen les relacions sexuals en algun moment entorn els 6 mesos (una mica abans o fins i tot bastant després) i la recuperació del desig en les dones es veu afectada per una multitud de variables: la primera, i més important, és l’“indemne” que hagi pogut sortir del paritori. La vivència del seu part pot afectar de manera molt profunda i perllongada la seva sexualitat. Un altre element a tenir en compte és la lactància, durant els primers 6 mesos (que és el període en el qual el cos produeix prolactina) el desig sexual pot veure’s inhibit.

       

       

      No obstant això, el moment en el qual cada dona reprèn les relacions sexuals depen de factors psicològics i de com aquesta percep que ha estat o està sent l’acompanyament rebut per part de la seva parella: si percep que la seva parella s’ha implicat, s’ha mostrat comprensiva, l’ha recolzat emocionalment, li ha brindat les cures i l’afecte que ha necessitat, l’ha acompanyat i no s’ha apressat a tornar a la seva vida d’abans, és més probable que se li encengui el desig quan se senti preparada, que si el panorama ha estat més aviat el contrari. Són moltes les dones que no desitgen reprendre les relacions sexuals perquè se senten profundament enfadades o dolgudes pel poc suport que han rebut de les seves parelles i, fins que no es parli d’això i hi hagi un reconeixement d’aquest malestar per part de l’altre, la trobada s’endarrereix.

       

       

      pares amb bebè

       

       

      Què podem fer per cuidar la relació del desgast quotidià de la criança?

      El més senzill és a dir que la parella necessita temps de qualitat per estar junts i retrobar-se, però tots els que tenim fills petits sabem com d’utòpic pot sonar això…

       

      Tot i així, hi ha moltes coses que es poden fer i que dependran, en bona part, del nombre de fills i les seves edats. Encara que el temps d’oci (quelcom molt preuat i sostenidor per a la parella) sigui escàs, sempre és possible trobar un forat; per a això s’ha de poder parlar de quines són les necessitats i expectatives de cadascú i arribar a punts en comú. Moltes parelles en tenen prou amb una estona de sofà, un al costat de altre mentre veuen una sèrie o es fan un massatge, per exemple; altres prefereixen el moment del sopar, un cop els nens ja dormen; hi ha qui busca poder-se escapar a sopar fora, anar al cinema o fer un volt deixant els nens amb un familiar o cangur. El més important és que, per petits que siguin, puguin ser moments d’atenció exclusiva (sense el mòbil o les preocupacions laborals).

       

      És vital aprendre a comunicar i a escoltar; cadascun ha de fer un cert exercici d’autocrítica: Sabem expressar les nostres demandes i necessitats de la manera adequada, dient realment el que se sent sense caure en acusar o culpabilizar a l’altre? Estem atents a si veritablement escoltem a altre quan parla o només utilitzem els seus arguments per contra argumentar? Som capaços de veure i entendre les necessitats de la parella i de tenir disposició d’ajudar-lo? etc.

       

      Pel que fa a la sexualitat, sempre que cap membre de la parella tingui ressentiment per com van anar les coses durant el part i el postpart i mentre la dona no hagi tingut un part traumàtic que li hagi generat seqüeles a tractar, es pot començar a reavivar l’apetit propiciant un acostament progressiu, sense tenir majors expectatives ni ser exigent. Cal buscar condicions i situacions que facilitin el desig, per exemple proporcionant moments de descans i espais d’intimitat afectiva entre la parella. Conversar sobre el sexe, sobre els desitjos, fantasies, expectatives, temors i dificultats, aprenent o redescobrint que existeixen moltíssimes maneres de gaudir i sentir plaer amb l’altre i que la genital és només una d’aquestes.

       

      Tot i així, cal asumir que la paternitat implica renúncies i el principal sacrifici serà el del temps per compartir amb la parella “com abans” i el connectar-se emocionalment amb aquesta “com abans”. El vincle i les dinàmiques de parella requeriran d’una adequació a les necessitats vitals del fill nouvingut que es mantindran mentre aquest sigui petit. En aquest sentit, tenir un fill és una gran oportunitat per al creixement, enfortiment, coneixement i re-coneixement de la parella. Si percebeu dificultats per transitar aquest camí, no dubteu a buscar un professional d’escolta atenta i respectuosa, que us pugui ajudar i acompanyar en aquest procés.

       

      Iliana París García 
      Psicòloga Clínica

      Categories: Bloc, Fills