El camí de la maternitat

mare i filla

      Tens la sensació que tot el dia crides? Que has de dir les coses “50 vegades”? Que hi ha situacions desagradables i esgotadores amb el teu fill que es repeteixen com el dia de la marmota? Et veus cada vegada més irritada i menys capacitada per prendre decisions amb serenitat? Cada vegada són menys els moments de calma i harmonia familiar? Tot això ho pots canviar!

       

      Després d’una sessió de la Tribu de mares surts amb la idea que pots trencar amb aquesta espiral de negativitat, amb vells costums i inèrcies que no t’agraden però tampoc saps perquè els repeteixes. Surts entenent una mica on pot haver-hi el problema, com solucionar-ho i, sobretot, amb ganes de provar-ho a casa.

       

      A la Carmina Puig la coneixíem com la coach dels adolescents, la Supernanny a la Catalana, i des de fa un any també condueix grups d’acompanyament a la maternitat. La tribu de mares és un espai on es comparteix l’experiència de la maternitat amb la resta de mares i és una oportunitat per coneixe’s una mateixa.

       

      L’hem entrevistat perquè ens expliqui el seu nou projecte i algunes estratègies per connectar amb els petits de casa. Ara bé, si verdaderament necessites un canvi en la manera de relacionar-te amb el teu fill, t’animem a  reservar i a provar una sessió gratuïta a la Tribu de Mares.

       

      Què et va fer decidir crear una tribu de mares?

      La meva experiència com a mare a l’inici vaig viure un trencament intern, sentiments contraposats. Sentia força i a la vegada sentia fragilitat i por. Alguna cosa dins la meva ànima es va trencar. Volia estar contenta i no podia. Volia seguir el ritme d’abans de ser mare, i el meu bebè em necessitava. Necessitava braços, pit, atenció…i contra més li donava més dolor sentia dins meu.
      Les mares i pares que venen a les sessions obtenen consciència de qui són, de què fan, de com es mouen per la vida, de com es comuniquen. La majoria vivim amb el pilot automàtic, fent sempre el mateix, comunicant-nos amb les persones com vam aprendre quan érem petits, i ara de grans repetim patrons d’infància, amb la diferència que alguns patrons ja no són sans o efectius per un mateix.
      Prendre consciència és saber què em passa quan trio el que vull fer.  I quan jo trio, em faig responsable i lliure.  

       

       

      Què és una maternitat conscient? Què és estar present pel teu fill?

      Les persones vivim creient que ho fem tot conscientment, i no és així. Més del 90% de les nostres decisions i accions són fruit del nostre subconscient. Ser conscient vol dir plantejar-se les reaccions, saber-se escoltar, estar més present, triar, renunciar, parar… Plantejar-se si allò ho faig perquè toca, perquè realment ho vull fer o  ni tan sols em paro a pensar si és el que vull fer.
      Quan l’adult està present, quan utilitza un to de veu ferm i respectuós quan recull o valida l’emoció del seu fill, quan empatitza amb el món emocional del nen, quan nombra i li posa paraules al què estigui succeint en aquell moment, dient la veritat, fent de guia del seu fill, aleshores el resultat és la col·laboració.

       

      Empatitzar enfront Jutjar. Com es porta a terme?

      Empatitzar vol dir connectar amb el món emocional del nen. L’ajuda a sentir-se comprès, acompanyat, a sentir que és vàlid i a calmar-se.
      Jutjar és fer una crítica d’allò que està fent o està passant des del teu punt de vista, des  com haurien de ser les coses (o millor dit, com creus tu que haurien de ser).  Això ens allunya de les persones.
      El teu fill no vol lligar-se a la cadireta del cotxe i li pots dir, exemple de tracte amb empatia:
      Entenc que no vulguis pujar al cotxe i seure a la cadira. Potser anar tant lligat et molesta, potser tu vols seguir jugant pel parc, fem una cosa, obriré la finestra una mica perquè t’entri aire, i si necessites parar mentre anem a casa, parem un moment, baixem i respirem, i tornem a pujar.
      Exemple de tracte amb judici:
      Ara has de pujar al cotxe i punt, ho fem cada dia, no sé per què sempre estàs igual. Em tens farta! Ets un pesat. He dit que pugis coi, que fem tard. Si no et pujaré a la força.

       

      Dius que no s’ha de castigar, sinó ensenyar el camí…

      El càstig no aporta valor. El càstig jutja, obliga i és efectiu en aquell moment, però no ensenya, no educa, no treu el millor de les persones. Quan castiguem ens sortim amb la nostra en aquell moment però no per la pròxima ocasió.
      Quan hi ha amenaces, xantatges, crítiques cap al nen o nena, quan obliguem, quan fem ús d’un tracte esquerp, dur, desconsiderat, quan piquem, peguem, estivem del braç, sacsegem, peguem al cap, estem perdent la oportunitat d’afegir valor personal a aquell nen, no li estem mostrant el camí de solució de la situació, d’aquesta manera l’únic que aconseguim és que el nen o nena tingui por, deixi d’estimar-se i no aprengui res del què podria millorar, per tant, el seu comportament és cada cop pitjor.
      Quan una persona la tracten des de la obligació, la desconfiança i la crítica constant, el resultat és la no col·laboració, i un mal comportament.
      Per exemple, un germà gran dóna una empenta al petit, l’opció d’aportar valor personal seria acompanyar al germà gran de la mà i dir-li:
      Necessites acostar-te al teu germà petit, mira, està plorant perquè l’has empentat. S’ho està passant malament. Potser no ho has fet amb maldat però la teva empenta l’ha fet caure a terra i s’ha fet mal. Si vols, jo t’ajudo a saber com es troba. Li vols preguntar tu, o vols que t’ajudi?
      Ens acostem. Li preguntem com està:
      Ho he fet sense adonarme’n compte. Ho sento.
      El petit pot dir:
      – Aah, ja estic bé! I per tancar li preguntem al gran, i tu ara com et sents? i potser respon, millor.
      Aquí estem donant valor. No obliguem a dir la típica frase absurda:
      – demana-li perdó!
      I aleshores els nens repeteixen com un lloro, però no des de l’empatia. No des de l’apropament.
      Filla mare àvia

       

      “La maternitat o la paternitat és un pont a la pròpia infància encara que la mare o el pare no ho sàpiguen”

      Només puc donar allò que em va ser donat. Una mare que va rebre molts braços, que la van bressolar en braços, que va ser mirada, tinguda en compte, serà una mare que podrà donar braços al seu bebè. Una mare que no va ser bressolada, que no la tenien en braços, quan el seu bebè demani caliu, braços per sentir-se segur, doncs no podrà, i tindrà al bebè de l’hamaqueta al sofà, al cotxet sense poder-li donar allò que necessita.
      Perquè donar el que no et va ser donat és dolorós. Per això és un pont, és anar a la teva infància, perquè tu reaccionaràs amb el que et van donar a tu.
      Però la bona notícia és que ho pots canviar amb consciència i treball personal.
      Amb tots els temes, amb el menjar, amb el dormir, amb els crits, amb la paciència, la tolerància, amb el joc, etc.

       

      Avui els pares sentim pressió per totes bandes a l’hora de criar els nostres fills.

      Han d’estar ben alimentats, fer esport, estar a l’aire lliure, llegir cada dia. Hem deixar fluir la seva creativitat i oferir-los extraescolars artístiques, allunyar-los de la tele i l’Ipad i deixar-los temps per jugar. Han de ser educats, autònoms i el màxim d’autosuficients però mantenint un vincle estret amb nosaltres i tot plegat sense descuidar l’escola. Com hem d’entomar tantes exigències? Quines prioritats hem de posar per damunt?

      Per mi el més important és la mirada cap al meu fill. L’estic mirant a ell o estic mirant l’expectativa que vull del meu fill?Connecto amb ell? El jutjo? Com puc saber si connecto? Recorda que a més connexió més col·laboració.
      Sóc amable amb els meus fills? Com els parlo? Estic sent tot el més amorós/a possible? Hi ha alguna cosa que m’ho impedeix? Donar-los el què necessiten emocionalment parlant. Quan un nen se sent ben tractat, col.labora.
      Quan un nen explota emocionalment és perquè necessita alguna cosa de l’adult que no li està sent donat. I es pot descobrir què és el que li manca.
      El puc mirar o només veig la meva necessitat? Pregunta’t sempre qui ho necessita, ell o tu?

       

      Carmina Puig

       

      Font foto 1
      Font foto 2
      Categories: Bloc, Blog, Educació, Fills, Psicologia infantil