Moviment lliure de l’infant

Nena gatejant

      ­­­­­­­­­­­­­­­El moviment lliure de l’infant és un tema ampli i controvertit. Existeixen moltíssimes teories sobre això i se n’ha escrit i parlat molt, però avui m’agradaria donar-vos la meva opinió i així oferir-vos una visió diferent sobre el tema.

       

      A què ens referim quan diem que hem de deixar a l’infant moure’s lliurement?

      Cal que els ajudem a aprendre a realitzar els diferents moviments? “Per què no el poses al taca-taca pel passadís, ja veuràs que ràpid aprèn a caminar!” “M’han dit a la sabateria que el millor per quan comencen a caminar són sabates dures i que aguantin bé el turmell” “Quan jo era petita els posàvem drets ben aviat i no passava res!” Aquests són alguns exemples de preguntes i frases que sovint podem escoltar en ambients on hi ha mares i infants.

       

      El moviment lliure segons Emmi Pikler

      Per posar-nos en context m’agradaria fer una breu introducció teòrica sobre Emmi Pikler i d’on sorgeix aquesta corrent, què és i en què es basa el moviment lliure.

       

      Emmi Pikler (1902-1985) va ser una important pediatra hongaresa que va dirigir l’Institut Lóczy (avui Institut Pikler) de Budapest. Allà tenien infants que necessitaven atencions prolongades lluny de les seves famílies. Va crear un sistema educatiu basat en el respecte a l’infant, en el que l’adult adopta una actitud no intervencionista per afavorir el seu desenvolupament.

       

      El moviment lliure consisteix en deixar que l’infant es mogui lliurement i sense la intervenció de l’adult. El desenvolupament motor sorgeix de forma espontània i autònoma. No hem de col·locar al bebè en cap posició a la que no hagi arribat per si sol (només a la posició inicial, panxa amunt) i en cap cas se li ha d’exigir, d’animar o d’incentivar a que realitzi cap moviment ni a aconseguir cap posició concreta.

       

      El desenvolupament motriu

      Per poder entendre la importància d’aquest tema, hauríem de tenir clars una sèrie d’aspectes sobre el desenvolupament motriu.

       

      En primer lloc, necessitem tenir confiança absoluta en la iniciativa del nostre fill/a i en la seva capacitat per moure’s i relacionar-se amb el món que l’envolta. També és important tenir clar que el desenvolupament psicomotriu és un procés maduratiu que no necessita que algú l’ensenyi. I per últim, entendre que un desenvolupament harmònic de la lateralitat, l’equilibri i el moviment només pot estar assegurat quan deixem que els infants madurin i es desenvolupin al seu propi ritme, un ritme que ha d’estar marcat per la iniciativa de ‘infant i no per la de l’adult.

       

      Els infants criats seguint aquest model, presenten una evolució en els seus moviments i posicions diferents als que han estat intervinguts i col·locats en una altre posició al llarg, sobretot, del primer any. Podrem veure que són nens que canvien molt sovint de posició i que no passen gaires estones asseguts (en canvi, sí que és el cas dels infants intervinguts/immobilitzats). Són infants que exploren activament el seu entorn amb concentració, voluntat i confiança.

       

      Podem enllaçar tots aquests conceptes amb l’activitat autònoma que això permet. El moviment lliure basat en l’activitat autònoma afavoreix en l’infant el descobriment de les seves pròpies capacitats, la utilització de les seves pròpies adquisicions i l’aprenentatge a partir del seus propis èxits i fracassos.

       

      nen amb una pala jugant

       

      Respectem el seu ritme

      El procés a nivell motriu que segueixen els nens els primers anys de vida està compost de diverses etapes necessàries que en cada infant seran diferents i seguiran el seu propi ritme. La nostra societat és competitiva per naturalesa i a vegades sembla que les mares ja competim per veure qui fa primer què. Tenim tendència a comparar el desenvolupament dels nostres fills i filles amb els dels altres, sense donar-nos compte que sovint volem anar massa ràpid i que no respectem els ritmes i necessitats.

       

      Tots hem sentit frases tipus: “Té 16 mesos i encara no camina? No es normal!” “ui ja té 2 anys, hauries de treure-li el bolquer!” “No diu mama? La meva amb 2 anys ja feia frases senceres!” i un llarguíssim etcètera. Aquestes frases l’únic que ens aporten són pors i angoixes per saber si als nostres fills els passa alguna cosa, si fan el “que toca”, si ho estem fent bé com a mares i pares…

      La meva recomanació és que intentem respectar el seu ritme ja que ells millor que ningú saben quin és. Amb això no vull dir que tot valgui, no! Com a mares i pares, si sentiu que alguna cosa no va bé, existeixen molts recursos per poder consultar amb un professional. És important que no deixem de fer-ho, ja que la detecció precoç és vital per una bona prevenció i intervenció posterior. Però hem d’intentar no alarmar-nos perquè el nostre fill o filla no fa el mateix que el del veí.

       

       

      Objectes limitadors de moeviment

      Amb la pressa i l’estrès amb el què vivim i, també penso, que per una manca d’informació contrastada, sovint caiem en l’error d’utilitzar objectes que priven a l’infant de llibertat per moure’s i explorar o no parem prou atenció a l’entorn que li proporcionem per facilitar-li el lliure moviment. Tots aquests objectes els podríem anomenar limitadors de moviment. Intentaré nombrar alguns dels més comuns que podem trobar en moltes cases i, sovint si preguntem el perquè ho tenen, l’argument és que sempre s’han fet servir i no passa res. O “jo de petita també en tenia i estic bé“.

       

      Penso que hauríem de fugir d’aquesta justificació que es fa servir per a moltes coses quan ens sentim qüestionats i no tenim suficients arguments sòlids i contrastats per rebatre una nova visió de segons què. Una acció que faci molt temps que es fa o un objecte que fa anys que es fa servir no vol dir que estigui bé o que no sigui perjudicial per l’infant. Perquè realment si tirem anys enrere a l’època dels nostres avis tot això no existia i també creixien els infants.

       

      Centrant-nos en els limitadors de moviment, la majoria són objectes que van aparèixer en un moment donat per donar comoditats als pares i mares i no pensant en les necessitats motrius ni emocionals de l’infant. Alguns d’aquests limitadors, si no en fem un ús correcte, són: caminadors, cotxets on adoptin segons quines postures, motxilles porta-nadons no ergonòmiques, trones, l’ús excessiu d’hamaquetes, matalassos molt tous, calçat rígid, l’espai que deixem a l’infant per moure’s lliurement, excessives o inadequades joguines, massa estímuls, etc.

       

      Sóc conscient que amb aquesta llista, no tothom estarà d’acord i que podríem obrir un llarg debat sobre l’ús d’aquests objectes i totes les seves excepcions. Però penso que és molt important, per una banda, que abans d’utilitzar-los, tots coneguem l’efecte que pot tenir el seu ús en els nostres fills i filles i, per l’altre, que ens preguntem perquè estem utilitzant aquest objecte; pel benefici de l’infant o pel nostre benefici i comoditat? Penso que sovint ens sorprendria la resposta.

       

      A mode de conclusió, recordar-vos que el vostre fill o filla coneix el seu ritme i les seves capacitats i limitacions i les que no conegui està bé que les vagi descobrint per si mateix amb el vostre acompanyament. Us animo a deixar que siguin ells de forma autònoma els que marquin el ritme del seu desenvolupament. Acompanyeu-los amb la vostra presencia activa i la vostra confiança i procureu que la vostra pressa per veure’ls avançar no els privi d’experimentar per totes les etapes que ells necessitin.

       

      Carla Redín
      Psicòloga infantil a l’Associació Educativa Can Palet
      i responsable del grup de criança Moxaines.

       

       

       

      Foto de capçalera de  Picsea on Unsplash
      Foto 2 de  Meghan Holmes on Unsplash

       

       

      Categories: Bebès, Bloc, Blog, Fills, Psicologia infantil, Salut