Els nens davant la pèrdua d’un ésser estimat

Nena trista

      Què és el dol?

      La paraula dol ve del llatí “dolus” que significa sentir un profund dolor. Quasi bé sempre, associem el dol al dolor, fruit de la pèrdua d’un ésser estimat. En paraules d’Alba Payàs “El dol és una pèrdua de la relació, la pèrdua del contacte amb l’altre, que trenca el contacte amb un mateix. És una experiència de fragmentació de la identitat, produïda per la ruptura d’un vincle afectiu: una vivència multidimensional que afecta no només al nostre cos físic i a les nostres emocions, sinó també a les nostres relacions amb els altres i amb nosaltres mateixos, a les nostres cognicions, creences i pressuposicions i al nostre món intern existencial o espiritual”.

       

       

      Les pèrdues

      Tot i que la mort d’una persona estimada és una de les més profundes i grans pèrdues que experimenta l’ésser humà, al llarg de la vida, tots vivim d’altres pèrdues que també generen dolor. No hi ha vida sense pèrdues. Des de que naixem anem perdent a persones estimades; persones significatives amb les què hem compartit un trajecte de la vida; moments de plenitud i de felicitat; situacions de seguretat viscudes al si de la família, a l’escola o amb el nostre grup d’iguals; treballs; cases i ciutats en les què hem viscut; objectes significatius; mascotes; amors; o la transformació del propi cos.

       

       

      Les reaccions dels nens a les pèrdues

      Els nens, davant una pèrdua afectiva, reaccionen d’una manera similar a la dels adults. És a dir, experimenten els mateixos sentiments i emocions. Les reaccions bàsiques, tant en nens com en adults, són: tristesa, ansietat, ràbia o culpa, però, sovint, en els nens apareixen dificultats de comportament, pors, angoixes, regressions, problemes d’atenció, alteracions en el rendiment escolar i somatitzacions.

       

      Sovint, els adults tenim dificultats per identificar les reaccions que experimenten els infants com a resposta a un procés de dol. Malgrat tenir constància que el nen està vivint una pèrdua, no relacionem determinades respostes emocionals o conductuals com a part integrant d’aquest procés de dol. Les reaccions externes del nen són un intent de trobar consol al seu dolor i ho fa a través de les explosions emocionals o través de l’aïllament i la negació (fent com si no hagués succeït res). D’aquesta forma, el nen es protegeix, endureix el seu cor i evita establir relacions amb d’altres persones per no haver de tornar a experimentar dolor.

       

      Els adults hem de tenir en compte que el nen està vivint un constant procés de construcció i que tant la capacitat verbal, com la identificació de les seves emocions, no estan del tot desenvolupades.

       

      Tant els nens com els adults elaboren el dol, però en els nens aquest té unes característiques diferents. Esquerda i Agustí assenyalen que els nens viuen molt més el temps present, el moment, i, per aquesta raó, fins i tot en ocasions de pena són capaços de jugar o de riure i, contràriament, mesos després de la pèrdua manifesten un dolor insuportable. Així mateix, els nens tenen una gran habilitat per divertir-se, fins i tot en els moments més durs i difícils. A més, tenen la capacitat d’abstreure’s i de refugiar-se en d’altres coses més enllà del dolor. Aquest mecanisme de supervivència els permet desconnectar del fet dolorós i centrar-se en el joc, en els amics o en qualsevol d’altra activitat, simulant que no ho estan passant malament.

       

       

      Davant d’aquest comportament, els adults poden creure que els nens no s’adonen del que està succeint o que no sofreixen davant la pèrdua o d’altres esdeveniments, com la malaltia. Que els nens no mostrin el seu dolor o no el verbalitzin no significa que no l’experimentin. Si estem atents a les seves reaccions, paraules, o mirades descobrirem el dolor que els embarga. Les reaccions del nen davant la pèrdua depenen del concepte de mort que ha elaborat, del vincle que mantenia amb la persona difunta o amb allò que ha perdut, de la manera en la qual la família i l’entorn visquin aquesta pèrdua, del seu temperament, i de l’edat i etapa de desenvolupament en la qual es trobi.

       

      És important que els nens participin en els processos familiars de dol, perquè puguin elaborar el seu propi dol després d’una pèrdua significativa. Sovint, els adults, en un afany de protegir-los i d’evitar-los traumes, els mantenen allunyats d’allò que ha succeït i actuen com si no hagués passat res. Tizón assenyala que “un dol no elaborat implica que, davant una altra pèrdua o frustració important, a més del sofriment propi de la situació pot desenvolupar-se en el nen un dol complicat”. El dol no elaborat acaba convertint-se en una font de posteriors sofriments.

       

      En lloc d’actuar d’esquena a la crua realitat, és necessari acollir el nen i fer-lo partícip dels processos familiars, donant-li suficient informació perquè conegui el que està succeint; permetre-li que expressi els seus dubtes i emocions, que participi també en els ritus funeraris i aniversaris i que, fins i tot, acompanyi als adults en les visites al cementiri; i ser sincers en expressar els nostres propis sentiments. Sens dubte, aquesta és la millor forma de protegir-los.

       

      Bibliografia esmentada:

      – Payàs Puigarnau, A. 2011 (2010). Las tareas del duelo. Barcelona. Paidós.

      – Esquerda, M., Agustí, A.M. 2010. El nen i la mort. Lleida. Pagés Editors.

      – J.L. Tizón, M.G. Sforza, Días de duelo, Alba Editorial, S.L.U., Barcelona, 2008: 114.

       

       

      Pilar Viciana
      Formadora i assessora personal i en dol
      Counselling integratiu-relacional de dol i pèrdues
      Mindfulness

       

       

      Font foto 1
      Font foto 2
      Font foto 3

      Categories: Bloc, Educació, Fills, Psicologia infantil