Explica’m què ha passat!: Com parlar de la mort amb els infants

Nena

      La mort no és un fracàs, forma part de la vida i és una realitat amb la qual hem de conviure. Una realitat que ens interpel·la i ens obliga a prendre consciència dels nostres valors. Una realitat que no podem eludir i davant de la qual ens sentim vulnerables. Una realitat que ens empeny a reflexionar i a buscar un sentit.

       

      La dificultat que, en general, sentim per viure sent conscients de la nostra pròpia finitud i d’integrar la pèrdua en el nostre dia a dia ens impedeix, en moltes ocasions, integrar la mort en l’educació dels més petits i desaprofitem valuoses oportunitats per aproximar-los a una realitat ineludible.

       

      Si la nostra societat occidental viu d’esquena a la mort i no sabem com integrar-la en la nostra vida, no és d’estranyar, que en un afany per protegir els nostres fills evitem parlar-los d’un fet davant del qual ens sentim vulnerables. Els pares desitgen que els seus fills tinguin una infantesa alegre i lliure de problemes.

       

      En el nen, l’elaboració de la idea de la mort segueix un procés evolutiu relacionat amb el seu desenvolupament cognitiu i emocional. Però si tant la família, com l’entorn sociocultural neguen la mort, és possible que el nen no elabori aquest concepte de manera congruent al seu desenvolupament intel·lectual i emocional. Els nens necessiten que el seu entorn familiar els permeti parlar de la mort plantejant, lliurement, preguntes, dubtes i temors.

       

      dol_nens2

       

      Els nens necessiten que el seu entorn familiar els permeti parlar de la mort plantejant, lliurement, preguntes, dubtes i temors.

       

      Aprofitar les oportunitats per parlar de la mort

      Quan l’adult evita parlar de tot el fet relacionat amb la mort, sigui perquè no té respostes clares o perquè li incomoden les preguntes directes del nen o perquè creu que el silenci actua com un bàlsam protector, l’única cosa que aconsegueix transmetre-li al nen són les seves pròpies pors i angoixa i, a més a més, que el nen cregui que la mort és quelcom terrible perquè els seus progenitors eviten parlar-ne. En definitiva, en lloc de protegir-los, els desprotegim.

       

      No deixa de ser paradoxal que, per una banda, hàgim fet de la mort un tabú i una presència invisible en la nostra vida i que, per una altra, cada vegada està més present en els mitjans de comunicació, ja sigui en les notícies, films, sèries o videojocs. Mentre allunyem els nens d’aquesta presència inquietant, aquests són, cada dia, espectadors de morts associades amb l’agressivitat i la violència que acostumen a ignorar el significat emocional.

       

      Si permetem que els nens parlin amb nosaltres sobre la mort, els brindarem la informació i l’espai emocional que necessiten per la construcció mental d’aquest concepte. Per parlar d’un tema que als adults ens crea tants problemes no cal buscar moments especials, cada dia ens ofereix un immens ventall d’instants únics que podem aprofitar per integrar la finitud i la pèrdua en les seves vides.

       

      Només cal estar atents a les seves preguntes i inquietuds i aprofitar aquelles oportunitats que ens brinda el dia a dia per parlar-los de la finitud de tot i de tots. Podem aprofitar els canvis que, estació a estació, viu la naturalesa; la mateixa mort d’una mascota és una bona ocasió perquè expressin el concepte que tenen de la mort, els dubtes, pors i sentiments que aquesta els desperta; si es trenca la seva joguina preferida en lloc de substituir-la per una altra, podem deixar que experimentin la pèrdua; els cucs de seda, que alimenten amb fulles de morera, ens conviden a contemplar la metamorfosi de l’eruga en papallona; l’ancià de pell arrugada que es creua amb nosaltres o les transformacions que perceben en els seus propis avisens ajuden al fet que prenguin consciència dels canvis que viu una persona en el procés d’envellir; o el mateix refredat que els reté al llit i els impossibilita d’assistir a l’escola els pot ajudar a conviure amb les seves pròpies limitacions.

       

      nens i gos

       

      Com els hi hem de parlar de la mort?

      La mort, com tants d’altres temes fonamentals per a la correcta maduració de l’infant, ha de tractar-se amb moltíssima naturalitat. És aconsellable:

      • Parlar amb claredat.
      • Utilitzar explicacions breus i senzilles adaptades al desenvolupament intel·lectual del nen.
      • No recórrer a la mentida per a fugir d’aspectes que ens resultin difícils d’abordar (si ho fem, el nen pot deixar de confiar en nosaltres i sentir-se perdut).
      • Estar atents a les seves preguntes per intentar descobrir quines emocions s’amaguen al seu darrere.
      • Validar els seus sentiments donant-los permís per sentir qualsevol emoció, en comptes de desautoritzar-los amb frases com: “No t’has de preocupar per la mort”, “No tinguis por”, “No has d’estar trist”.

       

      Els infants assumeixen que els progenitors ho saben tot, inclús sobre la mort. Però els adults, no sempre, tenim les respostes adequades per un tema del qual, certament, en sabem ben poca cosa. Quan el nen ens pregunti: “On està l’avi?”, “L’àvia està ara al cel?”, “Tindrà fred?”, “Ens estarà veient?” o “A on van les persones quan moren?” li respondrem allò que, veritablement, creiem. Si tenim dubtes, una declaració sincera (“No conec la resposta a la teva pregunta”, “Realment no sé on van les persones quan moren”, “En aquest moment no sé com explicar-t’ho, ho parlarem en un altre moment”) pot ser més reconfortant que una explicació en la qual no creiem. Les mentides poden generar desconfiança.

       

      D’altra banda, evitarem les metàfores com “l’avi se n’ha anat de viatge”, “la mort és com dormir”, “Deu se l’ha endut” perquè donen una falsa idea de la mort i poden generar por quan l’infant se’n vagi a dormir o de viatge. També es recomanable prescindir dels conceptes filosòfics, ja que les preguntes dels nens són molt concretes i responen a preocupacions biològiques i no espirituals.

       

      Finalment, dir que abans de parlar amb els nens, per ajudar-los a construir el seu concepte de la mort, els adults, hem d’haver elaborat i integrat en les nostres vides. Potser, el motiu pel qual ens consta tant parlar de la mort sigui, precisament, perquè abans hem hagut de fer un treball d’introspecció en el que nus ens enfrontem a les nostres pors i incerteses. Durant aquest procés de reflexió, que pot durar tota una vida, ens endinsem en territoris difícils d’explorar. Reflexionar sobre la mort significa prendre consciència de la nostra pròpia finitud. Preguntar-se pel sentit de la mort és fer-ho pel de la vida.

       

      Pilar Viciana
      Formadora i assessora personal i en dol
      Counselling integratiu-relacional de dol i pèrdues
      Mindfulness

       

      Categories: Bloc, Educació, Fills, Psicologia infantil