Què és el TEA?

      En els darrers anys hem sentit que hi ha molts infants que han estat diagnosticats de trastorn de l’espectre autista, trastorn generalitzat del desenvolupament, síndrome d’Asperger… Estan havent molts més diagnòstics que a la darrera dècada i això comporta neguits, dubtes i pors.

      El Trastorn de l’Espectre Autista és bastant menys conegut i molt més diagnosticat que d’altres com poden ser la síndrome de down, la paràlisi cerebral o la diabetis. Estem parlant que, a data actual, a Catalunya s’estan diagnosticant pels volts de l’1% de la població infantil, amb una proporció de 4/1. Això vol dir que s’estan diagnosticant 4 nens per cada nena.

       

       

      Però per què ara tants diagnòstics de cop?

      En aquest aspecte cal fer varis matisos. D’una banda els professionals estan molt més preparats per detectar simptomatologia i posteriorment diagnosticar. Ja no només els sanitaris, sinó que mestres i educadors també estan sent molt més formats. D’altra banda, en els darrers anys hi ha hagut un canvi en el DSM, el sistema de classificació de trastorns que s’utilitza principalment als EE.UU., Espanya i Catalunya. Al DSM-IV-TR hi havia varis trastorns dins de la categoria de trastorns del desenvolupament. Al DSM-V (la versió actual), molts d’aquests trastorns s’han englobat sota una mateixa nomenclatura: Trastorn de l’Espectre Autista. Per tant, avui dia, no trobarem nens diagnosticats de trastorn generalitzat del desenvolupament, síndrome d’Asperger, trastorn desintegratiu infantil, trastorn autista…, sinó que tots estaran dins l’espectre.

       

       

      Havent fet aquest matís per tal de situar al lector, què és el TEA? D’on ve? Què ho causa?

      El TEA, és un trastorn del neurodesenvolupament. Això vol dir que és un trastorn biològic i que es neix amb ell. Sabem que les connexions cerebrals de les persones amb TEA són diferents de les d’una persona neurotípica, de manera que la seva percepció del món serà diferent.

      Quant a la causa, encara s’està investigant i no hi ha una resposta exacta. Avui dia sabem que hi ha una causa genètica (una combinació de varis gens) però també s’està fent una investigació molt exhaustiva en si existeixen components ambientals, doncs a través d’estudis amb bessons idèntics i en poblacions de zones agràries en comparativa amb les persones de ciutat, s’han vist diferències significatives. En el cas de bessons idèntics, que tenen exactament la mateixa genètica, s’han trobat casos en què el grau d’afectació de TEA era diferent en ambdós o inclòs en alguns casos, un dels dos tenir TEA i l’altre no. Per tant, queda molt per descobrir en aquest camp.

       

       

      Com es diagnostica?

      Lamentablement, en el TEA, no hi ha una analítica de sang o ressonància magnètica que pugui donar-nos el diagnòstic. Això vol dir que el diagnòstic es fa per observació. S’observen les conductes que fa o no fa l’infant en comparativa amb l’esperable per la seva edat i sempre deixant un marge suficientment ampli per respectar els diferents ritmes de maduració dels infants.

      Per tant, és molt habitual que els pediatres, facin preguntes en les revisions periòdiques. Les preguntes solen ser del tipus “diu alguna paraula?” o bé “assenyala quan vol alguna cosa?”.

      El fet de respondre “no” a alguna d’aquestes preguntes, no ens ha d’atabalar. Els pediatres ho pregunten en diferents revisions, sabent que els infants assoliran les diferents fites evolutives a diferents edats, segons el seu grau de maduració.

      Per exemple, els infants amb un desenvolupament típic solen caminar cap als 12 mesos. Això no vol dir que tots caminaran als 12 mesos, hi ha nens que caminen als 9 mesos i d’altres als 15 i no tenen cap trastorn. Per tant, les respostes que donem al pediatra, l’ajudaran a fer un seguiment acurat del nostre fill i, en cas de detectar alguna cosa estranya, derivar als serveis oportuns el més aviat possible.

      Un cop detectat que hi ha alguna cosa sospitosa, o bé el mateix pediatra o bé un servei especialista, realitzaran les proves pertinents, per poder confirmar o refutar el diagnòstic. Aquestes proves consisteixen d’entrevistes als pares i tests estandarditzats que es passen, segons el tipus, als pares, a l’infant o a ambdós.

       

       

      Quins són els símptomes?

      El TEA afecta principalment a dues àrees del desenvolupament: l’àrea social, a on inclourem la comunicació, i l’àrea conductual, a on inclourem els pensaments.

      D’entrada és important que el que explicarem a continuació s’ha de donar en diferents contextos, per exemple, a casa i a l’escola, doncs són els dos contextos més habituals i a on més hores passen els infants.

      En l’àrea social trobem dificultats en:

      • La reciprocitat socio-emocional
      • Els comportaments de comunicació no verbal
      • El desenvolupament, l’establiment i la comprensió de les relacions

       

      En l’àrea conductual observem interessos o activitats restringits i estereotipats i, com a mínim, dos dels següents:

      • Moviments motors, utilització d’objectes o vocalitzacions estereotipades o repetitives
      • Insistència en la monotonia, inflexibilitat en la rutina o patrons rituals de comportaments verbals o no verbals
      • Interessos molt restringits i fixos amb un grau anormal d’intensitat i de focalització
      • Reacció inusual als estímuls sensorials o interès inusual pels aspectes sensorials de l’entorn.

       

      Què podem observar o fer des de la família?

      Les famílies que tenen altres infants a prop (nebots, veïns, fills d’amics), per comparativa, poden anar veient diferències i similituds del seu petit en comparació amb els altres nens. No obstant, les famílies que no tenen nens al voltant i que no estan familiaritzades amb els comportaments esperats en les diferents etapes del desenvolupament, solen ser les que triguen més en adonar-se de que alguna cosa estranya està passant.

      En aquest sentit existeix un test molt senzill de resposta sí/no, i que podem trobar per internet, que està pensat per passar-lo als 18 mesos de l’infant. Aquest test és es diu M-CHAT.

      Aquest test fa preguntes de l’estil “l’infant presenta interès pels altres nens?” o, per exemple “utilitza el seu fill algun cop el dit índex per assenyalar demanant alguna cosa?”. Un cop respostes les preguntes del test, es considera signe d’alarma si no compleix 3 o més dels ítems, o bé respon “no” a 2 ítems dels considerats “crítics”. Aquests ítems crítics fan referència a l’interès pels altres, l’assenyalar, mostrar objectes, imitació, respondre al seu nom o seguir el que l’adult li assenyala.

      Aquest test és un test de cribratge. Serveix per detectar símptomes d’alerta, no és un test de diagnòstic. Per tant, davant qualsevol dubte, cal consultar al pediatra de referència i aquest derivarà al servei oportú, que sol ser atenció primerenca (CDIAP) o neuropediatra.

      Un cop feta aquesta derivació, el que cal és descartar que no hi hagi cap tipus de patologia biològica que pugui estar interferint en el desenvolupament de l’infant. Per tant, és habitual que es facin proves d’audició, ja siguin audiometries o proves de potencials evocats (segons si l’infant té llenguatge o no), ressonàncies magnètiques, i analítiques de sang per descartar problemes metabòlics o mutacions genètiques.

      La importància de les proves mèdiques rau en què molts trastorns metabòlics o genètics, poden tenir simptomatologia molt semblant al TEA, però la causa és una altra.

      Quant abans detectem el TEA, abans ens podrem posar en tractament i podrem aprofitar la plasticitat neuronal que tenen els infants fins als 6 anys, de manera que es pugui ajudar al cervell a fer noves connexions per facilitar l’aprenentatge.

       

       

      Marta Lladó
      Psicòloga sanitària
      Co-fundadora, Sòcia i Directora de TEAyudo.

       

       

       

      Categories: Bloc, Blog, Fills, Psicologia infantil, Salut