Veure Pensar Sentir: Reflexionar per un canvi educatiu

Mini mons a VerPensarSentir

      Entrevistem a la Jenny Silvente, una mestra de formació i “de cor”, tal com diu ella.

      Sempre havia somiat amb una escola diferent i això la va portar a interessar-se i formar-se en l’educació lliure i en l’aprenentatge vivencial, actiu i viu. Els darrers anys s’ha dedicat a formar mestres i a acompanyar centres educatius en la seva transformació a través de la reflexió. El 2010 va crear el bloc Veure, pensar, sentir a través del que fa divulgació de tota la seva descoberta.

      Aquest any ha inaugurat l’espai La Girandola un espai d’experimentació on celebra tallers, xerrades i formacions. Tenim la sort de tenir-lo molt a prop, si no el coneixeu, us animem a consultar el seu calendari d’activitats i fer-hi una vista. Èxit assegurat!

       

      La transformació de l’educació

      S’ha de transformar cap a la reflexió: Què és un infant? Què necessita? Com aprèn el cervell? És a partir d’aquestes reflexions que podrem provocar una transformació amb condicions i amb sentit. No vol dir que hi hagi la fórmula màgica del model educatiu. En definitiva es tracta de mirar-se el melic, veure en quin punt estem i veure cap on volem caminar.

       

      Sobretot hem de mirar l’infant, veure què li interessa i què el motiva. Quins processos fa. Abans ens basàvem en les necessitats dels adults o d’un currículum, de la mecanització de processos i aprenentatges molt poc significatius. El que hem de procurar els mestres és que els nostres alumnes sàpiguen aplicar el què aprenen i no tant que aprovin un examen, això no serveix de res.

       

      Per exemple: S’ha normalitzat que un nen de 4 o 5 anys ha d’aprendre a llegir i escriure però la majoria de nens d’aquesta edat no estan preparats per començar a llegir i escriure. Què és el que necessita aquest infant per aprendre a llegir i escriure en condicions. El principal problema del baix rendiment escolar és la comprensió lectora i això ve per una introducció de la lectoescriptura quan encara no tocava.

       

      En el territori català hi ha molta reflexió d’aquest tipus. Però moltes vegades xoca amb la societat. No veiem en bons ulls que els nostres infants juguin tot el dia.

       

      Obrador de sorra amb Ver Pensar Sentir

       

      Quant a tot el debat dels deures… Quan un infant està motivat per un tema, es posa deures ell mateix. Quan un deure és quelcom que has de fer per obligació, perd el sentit. Genera més animadversió. Perquè l’aprenentatge sigui plaent s’ha de basar en les motivacions de l’infant.  S’ha de fer el canvi de forma progressiva, perquè tothom necessita el seu procés, ni els nens ni els pares estan preparats i els mestres moltes vegades tampoc.

       

      Ara és un moment perillós perquè hi ha moltes modes (Waldorf, Montessori, etc.) si ens deixem portar per les modes sense fer la reflexió, no servirà de res. Estem en un moment d’aprenentatge, desaprenentage i de confiar en els nostres infants, perquè ells mateixos ja tenen moltes eines, els hem de deixar fer i provar diverses coses.

       

      Cada escola té la seva pròpia identitat, el seu context, un perfil de famílies, mestres, un recorregut, etc. Hi ha escoles que la fórmula dels ambients els hi funciona molt bé i altres que no. No hi ha una única manera però sí que sempre és necessari un procés de reflexió per arribar al punt.

       

      El Joc cuidat

      El joc cuidat i de qualitat no es basa en materials específics sinó en com es distribueix l’espai, de quina manera l’espai dóna resposta als interessos i a les motivacions dels infants i com està presentat el material: jugar amb els colors, la ubicació de les coses, els espais lliures, etc. hi ha molta estratègia darrera.

       

      Això ens ho posa difícil als pares…

      (riu…) No és el mateix una caixa de plàstic plena de fustes de construcció, que les fustes ordenades per la forma, colors, etc. Els dos formats generen dos tipus de jocs diferents: La caixa provocarà que ho evoquin tot de cop, juguin amb la caixa i llencin les fustes i/o les trepitgin. L’altra és una manera de transmetre que el seu espai està ben pensat, està cuidat i es genera una dinàmica de respecte. També facilita molt la recollida.

       

      En definitiva es tracta del plantejament de l’espai perquè parli per ell mateix. I que els adults fem una passa enrere, ens ho mirem i ens mosseguem la llengua. Si no cal, no intervenim. Els adults fem molts espoilers.

      Per exemple, a La Girandola proposo als pares que juguin ells i si els nens hi estan interessats, ja s’uniran al joc. Quan aconsegueixes fer la passa enrere moltes vegades et sorprenen amb comportaments que no hauries imaginat mai. Això també es pot aplicar en la relació entre els infants, moltes vegades són capaços de resoldre els seus petits conflictes.

       

       

      Provocar un joc de qualitat a casa

      La primera premissa és deixar-nos portar per ells. Potser algun material a nosaltres ens agrada però ells l’ignoren perquè no els hi agrada, no és el moment, etc.

       

      Sempre, menys és més. Si hi ha un espai reduït, doncs menys materials. Veure com està classificat, que sigui fàcil d’endreçar. Evitar posar-ho tot en un calaix. Ara hi ha mobles, calaixos, cistelles, etc. que faciliten l’ordre. Una bona estratègia és anar amagant joguines i anar-les traient. Acostumem a tenir massa coses i llavors els nens acaben jugant amb les olles i les culleres de fusta de la cuina.

       

      És preferible oferir-los més material desestructurat (pedres, pinyes, anelles, trossos de roba, etc.) que pot ser qualsevol cosa. Realment necessiten molt poc per jugar. Aneu un dia al bosc i veureu el que trobeu. Són grans recol·lectors de materials i és una manera de donar resposta a aquest col·leccionisme que tenen els infants. Si poden posar tot el que recol·lecten a algun lloc, no serà només col·leccionar per col·leccionar, sinó que tindrà un sentit estètic.

       

      Els adults també podem jugar a provar coses. Provar de fer algun muntatge i veure com el rep l’infant i què fa. Poden passar moltes coses: que l’ignori, que el destrueixi, el reconstrueixi, etc. I això val per a totes les edats. 

       

      Pintar amb Ver Pensar Sentir

       

      Als mini mons s’hi ha jugat tota la vida

      Mini mons és la traducció del terme americà Small Worlds, que ve a ser el joc en miniatura. No és res que no estigués inventat. Hi vam jugar nosaltres, els nostres pares i els nostres avis però ara hem posat consciència de què són, què volen dir els mini mons i sobretot quin tipus de material oferim perquè surtin.

       

      Són escenaris en miniatura i també són joc simbòlic: l’infant projecta un personatge en aquell nin, animal, follet, els clics de Playmobil, etc.  Ho fan tots els nens. Moltes vegades el plaer està a construir i no en jugar.

       

      Penso que s’ha acabat desvirtuant una mica la idea dels mini mons, s’ha associat a un tipus de joguines i materials però no és això… només anant pel bosc ja se’t plantegen multitud de possibilitats. Sempre s’ha jugat als mini mons amb pals, pedres, pinyes, etc.

       

       

      El laboratori de llum

      El joc amb la llum s’havia utilitzat molt en l’àmbit de l’educació especial però ofereix un tipus d’estímul, un joc sensorial, que serveix per a tots els infants. En realitat tots els infants tenen necessitats educatives especials.

      El laboratori de la llum permet jugar amb la ciència, posar consciència a totes les característiques físiques de la llum: refracció, descomposició, dispersió, direccionalitat, etc. Primer experimenten i “l’etiqueta” vindrà després, de fet tots aquests conceptes no entren al currículum fins a secundària. Ho hauran jugat tant abans, que a posteriori els serà molt més fàcil retenir el concepte. 

      Per tant, el laboratori de llum ofereix joc sensorial, cal tenir en compte que els infants entren en el món a través dels sentits, i també ajuda molt a centrar l’atenció i a reconèixer perfectament la zona d’acció (on hi ha la llum). Aquest últim benefici és molt útil pels nens que els hi costa concentrar-se amb una activitat.

       

      Laboratori de Llum a Ver Pensar Sentir

       

      La importància del joc per l’infant

      La importància és total, és la seva vida!!

      Els cadells de lleó per exemple, el què fan contínuament és jugar… i juguen a caçar, a barallar-se, etc. Els éssers humans tenen un afegit: hi ha unes normes socials. El joc és ideal per provar normes i conductes socials sense que passi res si t’equivoques. Per això els nens juguen a matar-se o imaginen escenaris fantasiosos i màgics. El Joc és essencial en els processos d’aprenentatge.

       

      El joc de per si és terapèutic: en el joc projecten les seves experiències, les seves vivències, els seus pensaments i també els serveix per solucionar conflictes interns. A vegades els pares es preocupen perquè els seus fills juguen molt sols i no cal. Sobretot perquè aprenen a estar amb un mateix,  quelcom molt important i que a dia d’avui escasseja.

       

      Estem en una societat que fem créixer molt aviat els nens.  Com més temps tinguin per jugar i per jugar lliurement, molt millor. Avui dia estem tornant a naturalitzar processos, quan venim d’activitats molt dirigides, marcades i amb mètodes específics. 

       

      botigueta amb Ver Pensar Sentir

       

      La família té un rol impotantíssim

      El paper de les famílies és molt important i n’hem de ser molt conscients. Moltes vegades atribuïm una gran responsabilitat a l’escola però aquesta només aporta un 10% a la configuració de l’infant per l’edat adulta, el pes més gran el té la família.

       

      S’ha de començar observant-los i fer-los-hi entendre que els adults som allà pel que necessitin. També hem de passar més temps de qualitat amb ells, amb presència 100% , de cos i de ment.  Encara que sigui moments curts però cal garantir que cada dia dedicaràs un moment a cadascun dels teus fills.

       

       

      Categories: Bloc, Educació, Entrevista, Fills, Reportatge