Viatjar amb fills i sense bitllet de tornada: Llenando la Mochila de sonrisas

paisatge

      Per diverses circumstàncies, la família de “Llenando la mochila de sonrisas” va convertir el que havia de ser un viatge a l’Argentina d’un mes de durada, en un viatge sense bitllet de tornada. La Txell, l’Álvaro i el Nico van estar preparant el viatge durant gairebé un any i després de les festes de Nadal van agafar l’avió cap a una gran aventura.

       

       

      Canvi de plans

      La Txell és enginyera i dissenyadora d’interiors. Regentava un espai de co-working al barri del Born de Barcelona, on també treballava en els seus projectes d’interiorisme. Quan el Nico tenia poc més d’un any, va prendre la decisió de traspassar el negoci i dedicar-se a la seva criança. S’havia fet molt difícil compaginar la seva vida laboral i familiar i la situació laboral de l’Álvaro, era prou estable per plantejar-se deixar de treballar.

       

      La sorpresa va arribar al cap de 3 mesos, aproximadament, quan l’Álvaro va anar a trobar a la Txell i el Nico a l’espai de criança compartida que freqüentaven i li va deixar anar una notícia bomba: Tancaven l’empresa on treballava i a l’estiu es quedava sense feina. La inesperada reacció de la Txell davant d’aquesta notícia va ser un somriure. Explica que el primer que li va venir al cap, per davant de les dificultats econòmiques que això podria comportar, és que podrien viatjar durant una temporada llarga.

       

      Feia temps que programaven un viatge a l’Argentina per vacances de Nadal. Si l’Àlvaro no feia vacances durant tot l’any, podrien acumular fins a un mes de dies de festa.  Però ara el temps ja no era un problema i la seva visita a l’Argentina es va convertir mica en mica en un viatge a Sud-amèrica, sense presses i oberts a les propostes de la gent del país i a quedar-se si les circumstàncies eren favorables.

       

      mapa amb la ruta

       

      Els Preparatius

      El nou plantejament del viatge i la seva condició de viatgers, en comptes de turistes,  els obligava a repensar-se molt bé el que visitarien, el tipus d’allotjament, el transport i l’equipatge.

       

      Van llogar el seu pis per suportar els càrrecs de la hipoteca i es van traslladar a casa els pares, per estar-s’hi mentre no marxessin. També es van vendre tot el que a partir d’ara no els hi faria servei.

       

      L’Álvaro i la Txell mai havien fet un viatge tan llarg, així que van aprofitar els mesos que tenien abans de marxar per documentar-se, contactar amb gent del país i per fer llistes del que s’emportarien…

       

      Quant a l’allotjament, van crear un perfil a portals com Couchsurfing i Servas i van acollir alguns viatgers a casa seva. Pel Nico seria un bon entrenament de cara a conèixer gent d’altres països i cultures. Ells van aprofitar les visites per fer preguntes i demanar consell sobre viatjar i, concretament, viatjar per Sud-amèrica.

       

      La Txell s’havia estat formant en Educació lliure i li interessava fer un treball de camp aprofitant el viatge. Per tant, una de les seves inquietuds era conèixer projectes educatius alternatius, comunitats amb projectes integrals de vida, espais de criança, etc. Era una oportunitat per conèixer altres famílies i, pel Nico, compartir estones amb altres infants. Des d’aquí ja van fer alguns contactes.

      Explicant contes

       

      Per anar preparant al Nico per l’aventura, van comprar alguns contes que parlaven de viatjar, a recomanació de El club de Peques Lectores, i li llegien cada dia abans d’anar a dormir.

       

      Van tramitar el permís internacional de conduir, el carnet internacional d’alberguista, van contractar una assegurança mèdica, van obrir un compte que els permetés treure diners de qualsevol caixer sense comissions i un llarg etcètera.

       

      Va arribar el 10 de gener, data prevista del vol rumb a Buenos Aires, i ja tenien tots els preparatius llestos per marxar.

       

       

      El Viatge

      El viatge del Nico, la Txell i l’Álvaro prometia ser una gran aventura en família i així ho va ser!!

       

      La primera setmana a l’Argentina van estar a Buenos Aires, a l’apartament de la mare d’una amiga, que en aquell moment estava a Barcelona. Va ser ideal comptar amb un apartament per a ells sols mentre superaven el jet lag i el Nico s’adaptava a la nova situació. Van visitar els llocs més icònics de la ciutat, combinat amb estones de relaxades a parcs i zones verdes.

       

      Durant la seva estada a la capital van contactar amb Germán Doin, creador del documental Educación Prohibida (si no l’heu vist, no us el perdeu!) i fundador de Reevo, un portal/xarxa d’internet que recull projectes i experiències alternatives educatives amb l’objectiu de transformar l’Educació als Països iberoamericans. En Germán els va convidar a visitar la Casita de Longchamps, un projecte pensat com una alternativa a l’escola, pel desenvolupament integral de la infància.

      Aquests primers dies també els hi va servir per decidir que continuarien el seu viatge cap al sud.

       

      a la casita de Longchamps

      Font de la fotografia

      Les següents parades van ser La Plata i Nocochea. A la primera van anar a conèixer la casa-escola Semillas de estrellas. Només arribar a Nocochea van decidir buidar les motxilles. Tot i que havien pensat molt bé quin equipatge s’emportaven, al cap de pocs dies d’estar en ruta, es van adonar que portaven 10 quilos innecessaris de roba, productes cosmètics, joguines i aparells d’electrònica.

       

      Van visitar Ruca de Niños, un espai a la vora del riu Quequén, on s’apleguen algunes tardes i es fan activitats on la natura i té un paper molt important i es fomenta que l’individu es trobi a si mateix. Es treballa amb els infants, seguint els principis d’Emmi Pikkler, i també amb els pares i mares, ajudant-los i en la criança i educació dels seus fills.

       

      En aquesta ciutat també van tenir la primera experiència fent autostop. Volien anar al barri de “Las Victorias”, no gaire lluny, i els taxis els hi cobraven molt car. Van decidir fer autostop i els tres van aixecar el dit, no gaire convençuts i amb el nerviosisme propi d’un principiant en la matèria. Tot i ser un recorregut molt curt, l’experiència va ser molt bona i es va convertir en el primer de molts viatges “a dedo”. La Txell explica que el transport representava la part més important del seu pressupost, fer autostop, a banda de reduir considerablement les seves despeses, els va brindar múltiples oportunitats: van conèixer gent fantàstica, alguns fins i tot els van convidar a allotjar-se a casa seva, els hi van proposar llocs per visitar i fins i tot una família els va convidar a passar el cap de setmana junts.

       

      Txell i Nico fent autoestop

       

      Van anar baixant fins a Península Valdés, amb algunes parades entremig. Un camió els va portar fins a San Antonio (el Nico estava encantat!), on havien de comprar els bitllets pel tren Patagónico, que sortia dos dies més tard i els portaria fins a Bariloche. L’encant del tren i els paisatges que veien a través de la finestra el van convertir en un viatge inoblidable.

       

      Bariloche era la primera ciutat dels Andes que van visitar i des d’allà van fer diverses excursions als “cerros” més propers, llacs, cascades i parcs naturals, era un espectacle de naturalesa. No van fer grans caminades però en alguna ocasió els hi va anar molt bé portar la motxilla pel Nico. També van visitar Los Maitenes, una escola viva de pedagogia lliure per a nens de 1 a 6 anys.

       

      Van continuar baixant per la Cordillera Andina fins a la Fi del món. A mig camí, a Chaltén, es van estar a un hostal i van celebrar l’aniversari del Nico, que feia 3 anys. Van fer una festa amb les famílies que també si allotjaven, hi havia globus, pastís amb espelmes i van llogar una bici pel Nico durant tot el dia.

       

      Nico a dalt d'un pic

       

      A Ushuaia, s’hi quedaren més dies dels previstos. Quan va ser hora de marxar cap a Puerto Williams van anar al port a buscar algú que els pogués portar i aquest va ser El capità Bernad, que conduia un veler francès. Un cop allà, els hi va proposà quedar-se una setmana vivint amb ell i així l’ajudarien amb les feines del vaixell.

       

      A Puerto Williams vivia el fill d’una parella que els va allotjar a l’inici del viatge, aquest treballava a l’escola de vela de la ciutat. En Mauro no només va ser un fantàstic amfitrió sinó que va utilitzar els seus contactes perquè poguessin viatjar a Puerto Arenas en un “buque” de l’armada xhilena. Era un porta-helicòptes de 8 plantes, amb capacitat per a 800 persones i on hi transportaven uns altres 3 vaixells. Van compartir estones amb la tripulació i fer els àpats amb la capitania del vaixell.

       

      La seva aventura nàutica no va acabar aquí perquè van recórrer els mars australs com a convidats al viatge inaugural del ferri que unia “Chile por Chile” (pel mar, fins ara només es podia accedir per carretera i passant per Argentina). De fet, el Nico, va ser el primer nen que viatjava en aquest ferri, tal com explica aquest diari digital.

       

      LlenandoMochila1

       

      A Puerto Natales (on els va deixar el ferri) van fer un voluntariat a casa d’una família que es dedicaven a la ramaderia. L’Álvaro ajudava a girar els “carneros” de més de 100 kg per esquilar-los. La Txell ajudava a l’hort que els hi abastia les verdures i el Nico jugava amb les dues nenes de la família, campant pels exteriors de la casa.

       

      Van anar pujant direcció a Santiago de Xile passant per diverses ciutats i poblacions, entre elles Chiloé, Puerto Varas i Pucón. Es van quedar a aquesta última i van visitar l’Associación Educativa Waldorf Pucón, que feien la festa de la llum del solstici d’hivern.

       

       

      Desenllaç inesperat

      El viatge, després de 6 mesos, va arribar sobtadament al seu fi amb la trucada de la família de la Txell: El seu pare estava molt malalt i li quedaven poques hores de vida. Així que, tan ràpid com van poder, van tornar cap a Catalunya amb l’esperança de poder-se acomiadar d’ell.

       

      LlenandoMochila7

       

      Actualment l’Álvaro ha trobat feina i de moment es quedaran una temporada aquí, esperant que les coses es tornin a posar a lloc. No tenen cap dubte que, en un futur pròxim, es tornaran a carregar les motxilles a l’esquena i reprendran el seu viatge.

       

      De moment tenen el record de 6 mesos de vivències en família que no oblidaran mai.

       

       

      Recomanacions

      La Txell diu que els infants ho posen molt fàcil, s’adapten més que tu mateix. A vegades tu poses més traves de les que ells hi posen. Fins i tot els moments més pesats, el Nico també facilitava les coses.

       

      Nico al costat d'un cavall

       

      Anar amb nens et porta a descobrir llocs, a anar a zones verdes, zones més tranquil·les, espais més familiars que si no vas amb ells, no hi pensaries.  A mesura que avança el viatge vas perdent les pors i relativitzant els inconvenients que et trobes.

       

      Recomanacions per viatjar amb nens:

      1. Donar un temps d’adaptació al nen, els primers dies sempre és més difícil. El Nico al principi li costava dormir, perquè no era el seu llit, després ja s’adormia on fos.  Això val sobretot pels viatges llargs.
      2. Reduir l’equipatge al mínim, els nens, ni nosaltres, no necessitem tantes coses i et dificulta el moviment. Això és bàsic.
      3. Tenir en compte les seves necessitats, sobretot quant a visites i activitats. Necessites sempre un espai i un temps de descans, recolliment. Nosaltres fèiem matí de visites i tarda de parc, jocs, relax, etc. Respectar el seu ritme.
      4. Anar amb precaució però també ser confiat.
      5. No voler-ho tenir planificat tot al 100%. Ser flexible i estar obert a noves propostes i nous plans.

       

       

      Categories: Bloc, Fills, Viatjar amb marrecs